Un altre conte
:^)
Això és un text que vaig escriure per l’últim número de Ventall Revista. No sé si es poden aconseguir més revistes ni on ni com, però us recomano que les seguiu, les llegiu i n’estigueu al tanto. No n’hi ha prou amb tocar gespa, 2026 és l’any de tocar paper! Sempre fa il·lusió que una part de tu quedi impresa i grapada entre bocinets de tot d’altra gent que t’agrada.
Baralla de carrer
La nit era clara i feia olor de gessamí. No passava cap cotxe. Ell es va aturar al costat de la porta per mirar-se el carrer. S’hi acabaria acostumant. Tot això era seu: des de la carretera del fons fins a l’altra banda de la renglera de cases, passant el parc, tot, tot, era tot només per ell. I cada nit hi passejava resseguint la frontera imaginada, aturant-se de tant en tant a sobre del roser i als peus de la mimosa i a l’ombra la figuera, a la vorera i a l’asfalt, a la porta del veí i a la de l’altre, per dir-se meu, meu, meu. Tot meu. Amb un cop d’aire li va arribar la flaire dels pixats de la cantonada. No havia estat fàcil, després de la mort del vell Panxut. De tant en tant recordava les galtes caigudes i els ulls entelats, pobre vell, i aquell mal alè, terrible, com una amenaça abans d’abraonar-se a sobre de qui calgués… Ai Panxut, qui hagués dit que el veurien desinflar-se d’aquella manera. Sempre que hi pensava, i hi pensava sovint, es resseguia amb la llengua l’ullal que li havia quedat picat de la baralla, aquell cop que s’hi va voler enfrontar. Aleshores encara tenia un parell d’anys ben bons, el vell. I el va ben estovar. Després, durant uns dies el vell se’l va mirar amb uns ulls brillants plens d’aigua, com dient-li criatura, què en saps, tu, de la nit i el carrer? Fins abans de morir, el vell sortia cada dia sí i dia també a seure just on ara seia ell. S’hi passava tota la matinada. Vigilava. Quan ja no hi va ser, tots en van notar l’absència, com si l’estesin esperant, i la primera nit ja van sortir tots al carrer. El record li va retornar una fiblada de dolor a la costella. Ara, allà on hi havia el vell, hi era ell. Però aquella nit, alguna cosa el va distreure.
Primer, va ser un cruixit. Després, l’olor. On ets, malparit? El sentia. Havia de ser ell. Al fons del parc, contra la llum clara, hi havia una ombra, i quan va distingir aquells ulls blaus del diantre li va semblar, de lluny, que l’ombra s’inflava, i encara més, merda, girant el cap en una figura grotesca. El molt fill de puta, va pensar, que ha tornat. El molt fill de puta que no en va tenir prou l’altra vegada. El fill de sa putíssima que es devia pensar que ho podia tornar a provar. L’ombra va créixer més, eixamplant l’esquena i torçant-se tota, i així de monstruosa baixava pel carrer fent esses, sense apartar-li aquells ulls blaus de sobre. Potser eren aquells ulls, que feien que l’odiés, però des del primer moment havia sabut que mai podria fiar-se’n. No era por, el menyspreava. Les primeres vegades que van coincidir de nit, se li acostava encongit, amb la cua entre les cames. Quan encara no havia mort el vell, va intentar ocupar el seu lloc. Una cosa era enfrontar-s’hi, de mascle a mascle, l’altra, donar-lo per enterrat. Els medallons de plata brillaven en la nit sobre el seu pit, gairebé tant com aquells ulls blaus de casa bona. Foraster, dels pocs del barri que no era ni cosí, ni germà, ni nebot de ningú més. Un malparit que no mereixia la casa on havia anat a parar. Vine, malparit. Vine a trobar-me. Què vols? Què et penses? Que això és meu, meu, mEU MEU.
Van xocar els fronts i van fer força l’un contra l’altre. Els grunys van inflar-se fins a ser crits. Dels jardins del voltant es va començar a sentir moviment. I quan un va fer una estrebada, l’altre se li va llençar a sobre, i tots dos van rodolar per l’asfalt. Ell se l’intentava apartar a coces, i l’altre li buscava el coll. Mentre forcejaven, li va semblar sentir aquella veu ronca que també li deia meu. Mai, mai, responia ell. Se’n va desempallegar per fi, llençant-lo contra la porta d’un cotxe aparcat. Aleshores hauria pogut aprofitar per marxar, però ara no podia recular. Notava els ulls dels altres, pendents, des dels porxos i les finestres envoltant tot el carrer. Si perdia la baralla, ho perdria tot. Ningú el respectaria. Qui tenia, a favor seu? Des d’aquella primera nit després de la mort del vell, tots esperaven que reculés. No, avui no podia. Meu, es va dir. MEU. Aleshores el seu contrincant el va entomar per l’estómac, i va sentir un udol que li quedava enfonsat al pit. Ho perdria tot. Fill de puta, que m’ho vols prendre tot i es va apartar d’un salt per agafar aire darrere del cotxe. L’altre se li va acostar a poc a poc, llepant-se de saliva i sang. Els ulls li llampegaven amb les faroles. En aquell blau terrible no només hi havia la nit. Hi havia crueltat. No havia vingut a prendre-li el que era seu, el volia a ell. El volia a ell, el malparit. Això sí que no. Mai, mai, mAI, que no es deixaria.
Sense que el foraster pogués reaccionar, el va engrapar pel coll amb totes les seves forces, i va apuntar al seu rostre. Abans de tocar-lo va veure, per última vegada, aquells dos ulls blaus com el dia, ara negats de terror. Mentre es resistia, provant de mossegar, regirant el coll i movent-se tot com podia, ell li va prendre la cara. Notava la pell cedint per sobre el crani i per sota les seves ungles, com si fos fàcil, com si fos un regal, i així es va fer camí pel front i la cella i el pont del nas fins a arribar a aquells ulls que havia odiat. La duresa de l’os va deixar lloc a una fruita madura, bulbosa, deliciosa. La va estripar. Un crit terrible va omplir el carrer i la nit sencera: MAL, MAL, MAL. El molt cabró ja no hi tornaria. Va marxar, plorant sang, esmunyint-se entre els cotxes.
El carrer tornava a callar i d’un cop d’aire va recuperar l’olor de gessamí que ho va netejar tot, tapant els pixats, l’asfalt, el record metàl·lic de la batussa. S’hauria pogut quedar i fer-se veure al mateix lloc que havia ocupat el vell, que ara sí que era seu i innegable, que se l’havia guanyat, però va decidir tornar a casa i aprofitar el que quedava de nit per visitar-la. Vencedor, va picar suaument la finestra on dormia ella i, després d’uns instants, ella el va rebre. Sense dir res, li va fer un lloc sota els llençols, convidant-lo amb un somriure. Que ja vens a dormir, li va dir dolça com era, mixet bonic? Ell es va arraulir contra el seu pit i li va respondre: meu.
Això és una il·lustració que vaig encarregar a la Kerrature aka Queralt Guinart per un regal d’aniversari, una llavor del conte. Els artistes fan molt bons regals!