Principis d'octubre
Blink182, vampirisme de tartdor i enamorar-se d'un pixel
A casa de l’imperi romà en dèiem dèria
Fa anys, vivia convençuda que les bones idees sortien d’un feinejar estricte, sàdic i organitzat. Amb els anys, he anat aprenent que floreixen just on hi ha l’equilibri entre l’exercici i l’avorriment, i que la inspiració la deixarem pels artistes que ho senten tot des de les entranyes, lliures del paripé de saber-se a un mateix. Les millors idees, pels mortals, neixen de les obsessions. Punxades al cervell en forma d’ocurrència, de pregunta o de joc. Punxades que les autoproclamades terapeutes de tiktok anomenarien “hiperfixacions”, nyinyiyni, però que a casa meva sempre n’havíem dit dèria. Jo en tinc forces i és d’on n’acabo filant columnes, piulades o atabalamentes per qui tingui al costat aquell vespre. La majoria de dèries que tinc, però, no valen per article, perquè al final tampoc cal professionalitzar fins i tot els moments de mania, però les necessito processar de la mateixa manera que processo un encàrrec escrit. Necessito fer líquida la punxada.
Blink2023
Dimecres passat vaig ser al concert de Blink182. Sí, jo també. Feia gairebé un any que tenia les entrades i la data m’havia caigut a sobre sense haver rentat ni un sol plat amb Enema of the State. Admetré, per començar, que jo mai vaig ser maaaaassa fan del grup, sinó que els escoltava amb la reverència d’algú plenament conscinent que sense Adam’s Song no hagués arribat mai a Gerard Way. I, per tant, no m’ho podia perdre. El trajecte en funicular amb tot de millennials crescuts, barbuts, tatuats i en absolut silenci resultava còmic, sobretot des de fora del fandom. Tots sabíem on anàvem senzillament perquè tots erem millennials crescuts, barbuts i tatuats dins un funicular silenciós. No hi havia disfresses ni cartells pensats pels stories d’un desconegut, ni crits ni estridències, i precisament això confirmava que anàvem a un concert de Blink vint anys després. I és que, més que un concert, allò va ser un retrobament. Un retrobament entre nosaltres, amb el grup i, sobretot, amb qui havíem estat fins l’any 2008.
Blink182 és important per molts motius (aquest anàlisi de la seva història i aquest vídeo sobre el per què del seu impacte molen prou), però, independentment del talent de Travis Barker, crec que la música de Blink aconsegueix una cosa que pocs arriben a fer. Per mi, tot producte cultural rellevant es situa en dos eixos: els productes que marquen una època i els que en són el retrat perfecte. Per tenir impacte sobre una època necessites sortir d’allò que demana aquesta i trencar, d’una manera o una altra, amb el moment que t’envolta. La sèrie Girls, per exemple, va ficcionar primer l’arquetip millennial que hem estirat durant una dècada i es va avançar a debats de consentiment o gentrificació que han marcat la pre-pandèmia, a més de generar mems que encara funcionen al tiktok actual, tot, des d’una atemporalitat que gairebé sobta quan la veus tants anys després. Gossip Girl, en canvi, una de les sèries més populars del seu moment, no va ser capàç de produir ni una sola frase o escena memorable (ignorant la sàtira meta que se n’ha fet després amb el go piss girl o el mmmmh… whatcha say). En canvi, però, cada capítol preserva gairebé museísticament tots els detalls d’una era, del vestuari, maquillatge i pentinats a les eleccions musicals, a més d’un munt de cameos innecessaris de la fauna social de l’època. Si t’hi fixes, pots identificar si es tracta d’un capítol de la primera temporada (2008) o de la quarta (2012) només per l’estilisme de les celles dels personatges.
Blink182 queda just al centre. És innegable que el grup va marcar una època, i sense el seu impacte potser no ens hagués arribat Paramore ni molt menys Olivia Rodrigo al mainstream internacional, però en fer-ho, Blink mai va deixar de representar un moment molt concret de manera bastant literal: American Pie, pares divorciats, South Park a la matinada, centres comercials a les tardes, Tony Hawk, Jackass i allò tan de l’època de fer vocal la pena o la ràbia sense capes i capes d’una distància irònica i desmenjada. De fet, el vídeo d’All The Small Things és un seguit de paròdies d’altres vídeos del moment, però la seva música ha aconseguit el pes per acabar sent atemporal.
Bimbo vampires
Parlant de l’emo que no mor, la meva obsessió aquesta tardor serà projectar un cert vampirisme, amb el permís de la calor. Vampirs? Per la tardor? Trencador. Espera, que n’hi ha més. Tot va començar quan em vaig ficar dins el cau de conills dels arquetips femenins a tiktok, passant l’enèssima crisi estètica després de mesos de fer puzzles amb peces de roba comprades per l’Ofèlia de fa 3, 5 i 8 anys. Tot i saber-me icona ecofeminista, simplement sóc incapàç de veure’m ben representada per les decisions d’algú de 21 anys. Així que, una mica per inèrcia, vaig rondar Pinterest, youtube, i l’instagram de l’Emma Chamberlain en espiral fins que vaig acabar en aquest vídeo. Potser, després d’arribar al limit del discurs d’I’m just a girl el que vull és ser un cau de terrors inimaginables, senyor de la nit, monstre innombrable :-/
Ara, t’has d’imaginar més Blade que Coppola, tot i que sóc la persona que més s’assembla a Gary Oldman fent de Dracula seductor que conec. Crec que l’expressió estètica global del moment em dona la raó i cada variant d’Inditex té la seva pròpia gavardina de plàstic negre entre 50 i 90€. Però no és només una fase, mare! Crec que no estranyarà a ningú que projecti vampir moderadament, sigui el que sigui que vengui Amancio Ortega. Crepuscle em va enganxar amb catorze anys i tota la discografia de Linkin Park a l’mp3, al batxillerat em baixava capítols de True Blood (i no dic per on em ficava l’iconiquíssima intro de Kitchen Studio) i a l’universitat flipava amb el mockumentary What We Do in the Shadows (2014). Són tres exemples de ficció vampírica completament diferent però que en essència parlen del mateix. Mentre escrivia aquest article sobre Vampire d’Olivia Rodrigo, vaig topar amb un vídeo essay meravellós sobre la figura dels vampirs en la cultura pop, on s’explica la teoria de Nina Auerbach sobre com cada època té el vampir que necessita, essent aquesta figura tenebrosa la representació ideal de l’altre per cada moment social. El vampir ha estat l’immigrant, la malaltia, la femme fatale, el col·lectiu lgtbi+ i qualsevol altra forma de dissidència cultural.
Clar que el vampirisme cuqui era l’única sortida possible després d’anys de weird girl i un clar empatx de barbiecore. Potser és fomo de fred. Deixarem per un altre dia la influència que hagi pogut tenir en aquesta subtendència el retorn de l’heroin chic, la reglamourització de fer mala cara en general i possiblement la moda de recessió. Però mentrestant, sabies que aquest pintallavis d’Ellie Faas es va dissenyar buscant un vermell que quedés bé a tothom partint del punt que el color de la sang és un color universal (perquè tots en tenim)?
La pel·lícula Her però amb dones i fanfiction
I parlant de vampirs, porto tot un mes jugant a Baldur’s Gate 3. Jo ja sabia que el joc m’agradaria, com em va agradar Skyrim i com encara em fascina l’Elden Ring. El que m’ha agafat absolutament per sorpresa, però, és el fenomen d’histèria col·lectiva al voltant dels seus personatges, amb qui, per si no us ho heu trobat a les xarxes, hi pots tenir una relació romàntica i sexual d’una manera prou gràfica per tractar-se, recordem-ho, d’un joc de la play. Hi ha personatges per tots els gustos -una nòvia gòtica, un nerd suïcida amb meleneta, un daddy naturista i nudista, una crossfitera calentorra i una amfíbia humanoide feta a mida per un enemies to lovers- i tots tenen el seu fandom particular; gran part de la feina la fa un doblatge treballadíssim (aquí podeu veure els actors del jugant una partida de rol mentre interpreten els seus personatges) i un guió que els hi hauria de caure de la cara de vergonya a tots els que l’han escrit. Però el personatge que més edits i fanfictions protagonitza de tots plegats és el vampir Astarion, amb una entonació bastant Dr Frank-n-Further i un passat corprenedor que és un caramelet per les companyes amb complexe de salvadora.
Una febrada així només la recordo comparable al fandom d’Hannibal, Sherlock, la Villanelle del Killing Eve o Pedro Pascal durant l’últim any i mig. Que un producte que no busca el target femení jove aconsegueixi aquesta reacció en massa em fascina. El meu primer impuls va ser obsessionar-me amb la mena de ficcions que arriben aquest públic, si és que tenen alguna fórmula, i vaig tornar a donar-me cops de cap contra la paret amb el tema de la female gaze: que si els homes escrits per dones, que si les mans, que si les mirades, que si Benito i que si Bellerín; el problema, però, és que realment no hi ha cap patró ni en el disseny de personatges ni en la construcció dels diàlegs. On sí que hi ha una tendència és en la premisa de totes aquestes històries. Un 80% d’usuaris de les principals plataformes de fanficion són dones. La majoria de ficcions es centren en el shippeig entre dos personatges masculins (sent la parella més popular de tots els temps Spock i el Capità Kirk) o entre dones i personatges sobrenaturals com vampirs, homes llop o totes dues coses alhora. El que busca aquesta ficció és un romanç entre iguals, sense el merder del gènere enmig. En el cas d’un món de fantasia, un romanç on la teva parella també és alteritzada d’alguna manera, com el priest a Fleabag, o simplement un món bé on l’escenari on passa s’allunya prou de la realitat perquè no hi pesi gens tot allò que s’espera d’una dona en una ficció romàntica comercial. Com és el cas de Baldur’s Gate, on ets, abans que res, l’heroi que salvarà el món, estiguis wenorra o no.
Em sembla curios que l’heteronormativitat i les seves expectatives pesin fins i tot en el joc de la ficció. Fins i tot, a l’hora d’articular un desig hetero. He trobat un parell d’usuaris a tiktok que en parlen i aquest vídeo ho explica molt bé.