Marxar
coses de morts, dues pel·lícules que acaben al bus i un conte meu
Els anys que estudiava i venia a la ciutat en rodalies, sovint arribava a l’estació de Plaça Catalunya quan a l’altra via s’aturava el tren de tornada. Exactament el mateix trajecte, en direcció contrària. Admeto que alguna vegada vaig saltar d’un vagó a l’altre amb un gest facilíssim que ni tan sols em va sorprendre. Avui, quan baixo caminant cap a la feina, allà a l’alçada de Gran Via em trobo el bus exprés a punt de sortir cap al Maresme. I cada cop que el veig penso: ara podria marxar.
Hi ha un relat de Víctor Català dins el recull de contes Ombrívoles (1904), que, encara que no tracti ben bé de marxar, descriu aquesta temptació de saltar al tren. En aquest cas, partint de la tradició de no deixar sabates posades al difunt perquè calçar un mort porta desgràcia: el mort que se’n va calçat al cementiri, abans de l’any fa seguir un o altre de la família. I acaba així:
I l’avi mirà la morta, com fent-li present aquell secret desig, amagat darrera ses ninetes entelades i fixes. Més, com si de prompte el sobtés la por de què la dona havia d’oblidar-se d’ell i deixar-lo solitari sobre la terra, tingué una inspiració per a fer-li memòria.
A poc a poc, arrossegant els peus que no el volien seguir, amb el cap sobre el pit ensotat i l’esquena més sortida que mai, s’apartà del llit i s’acostà a la tauleta, allargant ses mans trèmules; i semblà que en veure aquella acció del vell les dues sabates de vellut, germanívolament, aparellades i mogudes per un impuls misteriós, s’avançaven cap a ell per a que les agafés més aviat.
Cuqui
Dues de les meves pel·lícules preferides últimament acaben amb el protagonista marxant en bus: The Graduate (1967) i Ghost world (2001).
Vaig veure Ghost World per primera vegada quan tenia quinze anys després de trobar el títol en algun blog de rànking de pelis d’estètica indie, entre Little Miss Sunshine (2006) i Kids (1995).
Em vaig posar El Graduat fa unes setmanes una mica per investigar la figura de la milf, però hi vaig trobar moltes més coses. Ara, admeto que sentir el Hello darkness my old friend de manera repetida durant dues hores em va agafar desprevingudíssima.
El graduat és un noi que torna a la suburbia utòpica dels seixanta després d’acabar els seus estudis. Passa l’estiu flotant —literalment— de piscina en piscina i de la piscina a llits d’hotel, bars i a festes d’adults on no és més que un joguet per pares i veïns i amics de la família, i mentre el fan rodar d’una banda a una altra, proposant-li negocis, plans de futur o affairs, acaba de decidir qui és. M’ha encantat veure el to tragicòmic i sapastre de la postadolescència feta imatge, tant en la interpretació de Dustin Hoffman com en l’excés de The Sound of Music, que costa d’escoltar sense que sigui en clau de mem. M’ha agradat, sobretot, el muntatge. Ufffff el muntatge. Divertidíssim, efectivíssim, tot i que no en sé prou de cinema ni dels seixanta setantes per dir si és cosa de l’autor o de l’època.
A Ghost World, Thora Birch ha de recuperar una assignatura d’art durant l’estiu per poder graduar-se del batxillerat. Aquest contratemps atura els seus plans per començar la vida adulta amb la seva amiga, Scarlett Johannson, i es passa l’estiu divagant pel poble i eternitzant l’adolescència sense saber triar si viure amb la seva amiga, si buscar feina, si anar a la universitat o, com al Graduat, embolicant-se amb una persona més gran que ella —tot i que en aquest cas és Steve Buscemi cosa que no només es permet sinó que en aquesta casa s’encoratja—. Al final de la pel·lícula, en veure que s’ha quedat sola, la protagonista espera el bus a la parada fantasma que hi ha el poble. Aquest, finalment, apareix per endur-se-la.
La pel·lícula està basada en un còmic del mateix nom publicat l’any 1998 que segueix el format de la tira còmica sense la història lineal de la pel·lícula. M’agrada imaginar que l’autor, Daniel Clowes, que també va treballar en la versió cinematogràfica, li va voler donar un tancament a la protagonista deixant que finalment pugés al bus.
Com que no tinc estrena de Sant Jordi, us comparteixo un text que em va publicar l’última edició de la revista Branca. Havia de ser sobre el límit, però a mi em va sortir marxar: El nen que volia anar a la ratlla
Ell és dret sobre la sorra. El mar xiuxiueja, impertinent, i l'escuma li acarona els peus. La mare riu amb les veïnes, que han dut cadires plegables i orxata de la gelateria. Amb el pit vermell i els banyadors bruts de sorra semblen una col·lecció de petxines. Ell és l'últim petit de la colla, i anar a la platja s'ha tornat un afer similar a anar al metge o a fer encàrrecs en dissabte. Cada estiu ho veu més clar. La platja no té pas més misteri que el jardí de casa. Després de tants anys, ja havia trobat pedres de tots els colors que hi havia per trobar, i, ara que els cosins ja no baixaven amb ell i la mare, s'havia reduït considerablement el ventall d'activitats disponibles per fer ell sol. Sense els cosins, la mare no el deixava rebolcar-se amb les onades. No el deixava investigar les roques ni jugar a la pilota. En el fons, però, ell no hi tenia massa interès, en aquestes coses. L'estiu passat, els cosins li havien ensenyat a obrir els ulls sota l'aigua, així que ja sabia que a l'aigua hi havia les mateixes pedres vermelloses, blanques i verdes que a la sorra seca. Coneixia la platja i coneixia el mar. I, malgrat tot aquest tedi, el mar i ell encara tenien un enigma pendent.
—Nen, no potinegis— li diu la tia Eulàlia. Al costat, la mare li fa un gest ràpid amb els llavis, i ell amaga la pedra de color de toffe just abans de llepar-la—. Ja menja?—, segueix la tieta—ves que no se't quedi petit.
—Menjar, menja. No es preocupi, tieta —la mare s'aixeca de la cadira, pren el barret de tela i l'espolsa—. Li dono oli de fetge, també. En Joanet era així de prim, a la seva edat. Se'n recorda, tieta?
La tieta remuga alguna cosa a les veïnes que l'envolten. Riuen. La mare s'acosta cap a ell i li posa el barret. Té les espatlles pigades i les mans tèbies. Els cabells, trenats de sal, li emmarquen la cara com si fos una nina de drap.
—Mare, què hi ha al final?
—Al final de què, fill?—, respon la tieta, de lluny.
Ell calla uns segons, potser per vergonya. Aixeca el braç i assenyala tot recte.
—Al final del mar. A la ratlla—, insisteix. Les veïnes se'l miren. La mare sospira suaument. És la cosa més evident del món. No hi ha res més, a la platja. L'únicque queda per conèixer és la ratlla al final del mar, on el cel i l'aigua es troben i on li sembla que, si estreny les parpelles, el blau canvia de color. Esclaten les onades i, després d'uns instants, les veïnes comencen a riure novament. Ell no ho entén. Que no li ho volen dir? La mare l'agafa en braços per asseure'l a la cadira plegable, i totes les dones s'abalancen cap a ell. La tieta li toca les galtes. La Mari, del carrer de sobre, li pessiga el lòbul de l'orella. La mare li ajusta el barret. Una de les veïnes, que només ve a la platja des d'aquest estiu i ell no sap com es diu, li rasca la panxa amb unes ungles vermelles que semblen urpes. Totes es diverteixen amb ell com si fos una joguina que les hagués tornat nenes durant una estona. La senyora Pilar, la veïna més gran de totes, a poc a poc deixa de riure per col·locar-se bé el casquet de bany. Quan la veuen remenar les flors de plàstic gastat sobre el seu cap, els riures de les altres agafen un to de cautela. Ell es mira la senyora Pilar i com de sota el casquet li surten tot de pèls d'un daurat impossible. Les veïnes, però, no s'atreveixen a mirar.
La senyora Pilar s'aixeca amb esforç i camina uns metres fins a quedar just davant de l'aigua, entomant les onades amb les mans a la cintura. A les cadires plegables, totes callen. Mentre es passen el nen de falda en falda, li toquen el nas i el repentinen, ara molt més tímidament, algunes comencen a murmurar. La Mari, amb les celles dibuixades i els cabells en un turbant, esmenta una casa, que és massa gran, massa buida, que és trista, freda. La mare li diu que segur que en acabar l'estiu tot això ho arreglen, que, al cap i a la fi, la pobra dona no ha quedat sola del tot. Sap del cert que té família a Barcelona. Aleshores abaixa la veu i s'acosta a les altres, potser perquè no la senti ell, o bé la senyora Pilar, i els diu que, al cap i a la fi, tot és molt recent. La tia Eulàlia riu sense ni una mica de vergonya. Després de beure un glop d'Orxeta, sentencia que no queda pas tan lluny, Barcelona. Que aquesta família ha tingut temps de sobres. Tant si les sent com si no, la senyora Pilar segueix d'esquenes al grup, amb els peus enfonsats a la sorra.
—Fill—, la mare l'empeny—, per què no vas una estona amb la Pili? Així et vigila a l'aigua.
Ell arrossega els peus amb parsimònia i aprofita per esquitxar les veïnes. L'aigua és tan avorrida com la sorra, però almenys s'allibera de les pessigades. Quan hi arriba, la senyora Pilar, alta i forta, lleugerament corbada, se'l mira amb una ganyota. A ell li fa l'efecte que somriu. Ella entoma les onades amb unes camesque semblen troncs, impassible, callada, i ell l'imita. Potser, es diu a si mateix, també pensa en la ratlla.
—Què hi ha, després del mar?—, pregunta el nen.
Ella calla.
—I la ratlla? Què hi ha a la ratlla?—, hi torna. De totes les veïnes, la senyora Pilar és la seva preferida. Els altres estius venia sovint a casa. Quan seien al porxo a conversar amb la mare i la tia Eulàlia, de tant en tant es girava cap a ell per preguntar-li què li semblava allò que estaven dient els grans. I abans de marxar, sense que ho veiés la mare, li donava un anís, blanc i rodó, que ell es guardava a la butxaca fins a la nit, quan per fi era tot sol al llit. Ara que són els dos drets davant de l'aigua, ell aprofita per mirar-se-la. Tot i que la senyora Pilar és la més gran de totes les veïnes, també n'és la més alta. Té l'esquena ample, tota ella tacada d'anys de sol i de platja, emmarcada per un banyador de flors rosades que ocasionalment canvia per un de blau marí.
—La ratlla?—la Senyora Pilar fa petar la llengua, però no és un gest impacient. Sembla que provi d'ajuntar les paraules perquè encaixin bé abans de dir-les—. No hi ha res, fill, després de la ratlla. Hi ha mar. Hi ha més mar fins que deixa d'haver- n'hi. Tururut.
La senyora Pilar no té fills ni nebots ni cap criatura per venir a jugar amb ell a casa, així que les seves visites sempre s'acompanyen amb l'excusa d'unes pastetes o els confits que han quedat sense vendre's de la seva bomboneria. Ell es mira els peus i després torna a mirar el mar. No entén per què li mentiria, la senyora Pilar. És possible que no hi hagi res més, després del mar? Li semblaria fàcil d'imaginar si hi hagués el cel, potser, o una gran cascada, com a les pel·lícules de dibuixos animats. Mentre hi pensa, una estretetor àcida li puja per la gola. Saliva, però no pot empassar. Ell el veu perfectament, el final. De fet, si esforça la vista, pot distingir una línia brillant de color daurat, que delata el secret que tots li volen amagar. Si ningú li ho vol explicar, ell mateix anirà a la ratlla.
Hi dubta uns instants. La senyora Pilar deixa anar un sospir. Ell sent com l'escalfor li puja per l'esquena com una marea monstruosa, li escala el clatell i li estreny les temples: sí, ho farà. Aleshores es gira i camina amb fúria fins allà on hi té lesgalledes i les pales i les pedres de colors que col·lecciona, agafa aire i pren amb totes dues mans el cossi de plàstic rosa on la mare el banyava de més petit. Llença de dins totes les joguines i les pedres i les xancletes, tot, tot, tot va a la sorra tret d'una pala grossa, que pensa que li farà servei. No perd temps i torna fins allà on esclaten les onades i les veïnes riuen i la senyora Pilar és dreta mirant- se el mar. Agafa embranzida i s'enfila sobre el cossi d'un salt, i, per fi, cossi i ell comencen a surar sobre les ones, que el gronxen d'aquí cap allà, només a uns metres de la sorra. Quan treu la pala per començar a remar, ja sent la senyora Pilar:
—Nen—es gira i la veu entrebancant-se amb les onades—. On vas, nen? Nen! Baixa d'aquí!
La senyora Pilar intenta apartar les ones amb les mans, però sembla que a cada passa que fa els braços se li tornin pesats. Esbufega i empassa aigua. S'atura, i crida les altres. Ell veu de lluny com totes deixen de riure i, després d'un batec, s'alcen i corren cap a l'aigua. L'orxata ha anat per terra empastifant-ho tot, i la mare el crida, i plora, i s'estira els cabells. La veïna sense nom s'ha entrebancat amb tanta mala sort que la cama li ha anat a parar entre les potes d'una de les cadires i de lluny li sembla que té el peu del revés. La senyora Pilar panteixa i cau rodona sobre les tovalloles i la tieta Eulàlia brama cap a totes direccions. Ell ja torna a remar i creu que el mar l'ajuda, que el vol acostar al final per ensenyar-li aquell filet daurat entre el cel i l'aigua. La ratlla. A la sorra, la Mari fa bots i la tieta la sacseja mentre mana a les altres a buscar el mosso de la guingueta "o a la policia, si cal". Algunes veïnes entren a l'aigua, però el mar les empenta, les fa caure i les rebolca. Ell segueix. A poc a poc, els crits es tornen fils de veu. Si es cansa, s'esquitxa amb una mica d'aigua salada per refrescar-se. Encara duu el barret, per sort. Cada cop que es gira veu més gent reunida a la sorra. Gesticulen i li gemeguen, però ell segueix, i segueix i segueix fins que les persones es converteixen en puntets diminuts sobre l'arena. Al cap d'un moment, si es gira, només hi veu pedretes de colors.
El mar xiuxiueja, serè, i de tant en tant alguna onada l'esquitxa com si li fes un petó. Quan li fa mal un braç, rema amb l'altre. Si abans tenia calor, ara l'aire el refresca. Potser hi haurà neu, allà a la ratlla? Cada cop veu més clar l'horitzó que l'espera, immens, brillant, a punt per desvelar el secret. Ell repica la pala contra l'aigua, decidit però pacient. No sap ben bé quanta estona fa del seu viatge, però està convençut que ha d'haver avançat molt, i és que l'aigua, per fi, comença acanviar de color. Si abans era blava ara, per fi, s'ha fet de bronze, rogenca, màgica. Quan torni, pensa, només li explicarà a la senyora Pilar, què hi ha després de la ratlla.
bisouxxxx