Homes que es peguen
it's raining men!!!!!!!
Em fa molta gràcia veure com dos homes es peguen. Ho sento! Cancel·leu-me. Òbviament, no parlo de crueltats ni violències desiguals, i tampoc m’agrada quan és per esport —coses com la boxa em semblen molt desagradables. Diguem-ne fascinació per la pèrdua absoluta de papers. No ho sé! M’ho miro i ric i crido. Em cremen els ulls. Potser és l’impacte d’haver vist a Hugh Grant i el senyor Darcy al Diari de Bridget Jones de massa petita, encara que no és ben bé el tema hetero-aspiracional, el que m’esvera. Penso en els duels amb pistola després d’haver discutit per un filòsof, en els cops de puny a favor o en contra de l’òpera en alemany.
Òbviament, venim d’uns dies d’homes que es peguen en futbol i m’hagués encantat haver acabat d’escriure això perquè sortís diumenge, però dec ser la persona escrivitzant més lenta d’aquest internet. Un jugador del Madrid a l’hospital després de pegar-se (o no) amb un company d’equip. Diumenge, pel clàssic, el Madrid va sortir agressiu com sempre, però amb una frustració desordenada que al final se li va acabar enganxant al Barça, per molt que guanyés de dos. Quan cap al minut 65 el Madrid havia decidit que ja en tenien prou amb passar sense entomar cap més gol, el Barça es va anar escalfant amb una cosa rabiosa i destarotada. Jo sé que us encanta perquè macarrisme català i no sé què, però va ser poc romàntic. Ara podria fer la típica columna dient que buuuu homes, futbol, masculinitat, sons guturals i de burla, però hi ha homes que es peguen arreu per a aquelles amb ulls per veure’ls.
Escriptors que es peguen
(…) s’hi va acostar amb els braços oberts, desitjós d’abraçar-lo, cridant-li rialler i fraternal:
— Germà! Germanàs!
Però Vargas Llosa no havia vingut a aquella sala de cine per saludar a García Márquez, i encara menys per abraçar-lo, tampoc per veure el documental. Havia vingut per fer justícia amb les seves pròpies mans. Era un home turmentat per una cabòria, posseït per la febrada de la venjança, disposat a reparar el seu honor tacat: per això va mirar-se a García Márquez, va estrènyer el puny com si fos una granada, tal com havia après a tancar-lo a les picabaralles desiguals del col·legi militar on havia estudiat, va aturar-se a una distància adequada i va llençar un dret fulminant, una trompada brutal, un cop de puny aïrat bategant durant mesos, un cop que va tombar a García Márquez i el va deixar inconscient, les ulleres trencades, el nas rajant de sang pel cop de l’anell de casament de Vargas Llosa, l’ull esquerre ja vellutat. Caigut, knock out i sense coneixement, García Márquez.
El periodista Jaime Bayly relata a Los genios (2023) el famós xoc entre Mario Vargas Llosa i Gabriel García Márquez l’any 1976. Bayly ficciona i especula sobre un possible conflicte amorós, però molt abans la llegenda ja comptava amb diversos testimonis i una fotografia de l’ull boterut de García Márquez.
Vargas Llosa i García Márquez es van conèixer a l’aeroport de Caracas l’any 1967. Vargas Llosa acabava de publicar una crítica boníssima del recent Cien años de soledad, declarant-lo una proesa narrativa, i García Márquez havia enviat cartes al peruà durant anys elogiant La ciudad y los perros i la Casa verde, arribant a proposar-li, suposadament, d’escriure una obra junts. Les seves fortunes van ser creuades. A Vargas Llosa se’l considerava un escriptor consagrat des del seu debut, i crítica i premsa li projectaven un futur brillant. García Márquez havia tingut problemes per publicar la seva primera novel·la, La hojarasca, que va acabar autoeditant amb uns amics.
Durant els setanta, els escriptors van ser veïns a Sarrià, tots dos representats per l’agent catalana Carme Balcells. Aleshores els papers havien canviat. García Márquez era milionari (no sé en quina moneda), i Vargas Llosa havia acabat acceptant un sou de Balcells per complementar el que guanyava dels drets d’autor i no haver de deixar d’escriure novel·les. Amb els anys, cada un es va anar posicionant a extrems oposats del que creien que havia de ser la literatura, la figura de l’escriptor i el que representava o no el boom llatinoamericà. Vargas Llosa aposava per l’estructura com a element expressiu, la proesa tècnica i la forma com a canals de denúncia política. García Márquez buscava l’oralitat per a la construcció de mites capaços de ressonar amb la realitat històrica de Llatinoamèrica.
Músics que es peguen
Li vaig dir que jo no havia llençat cap boleta de paper, i una cosa va portar a una altra. En Cab es va enfadar tant que va trepitjar mitja banda, ensopegant-se amb els trombons i desmanegant els faristols per arribar on era jo. Clar que tot això va passar després d’abaixar el taló… Cab Calloway té massa classe per fer aquest merder davant del públic. Sigui com sigui, va intentar engrapar-me, però els companys el van aturar, així que va marxar directament als camerinos. Mentre baixava cap al camerino de la banda, vaig passar davant la seva porta. El vaig sentir dient que arrossegaria el meu cul per tot el teatre, o alguna cosa semblant. “No faràs ni merda”, li vaig contestar. Vaig ficar-me la mà a la butxaca. Ell va sortir i em va agafar per les solapes. Jo m’estava deixant, però es va retreure rapidíssim, com si li cremés, de tan calent que anava. Li deuria haver cremat. Aleshores em va plantar les mans al pit i em va aixecar una mica, preparant-se per pegar-me. El que no sabia és que jo m’estava preparant per matar-lo. Oh, sí, i tant que el vaig punxar.
El Jamboree diu que aneu a les jams perquè us podeu enamorar d’un músic amb substack, jo us dic que hi aneu a veure homes que es peguen. No sempre es peguen, i en general hi ha bon ambient i germanor, coses més o menys tronades, però si hi ha una música on els homes es peguen és en el jazz. A vegades són mirades, arraconar a algú durant el seu propi solo, fer-lo baixar de l’escenari o l’insult ocasional. Aquest és un fragment de l’autobiografia de Dizzy Gillespie “To be or not… to bop” (1985).
Sempre he tingut enveja de la pinya que fan els homes de seguida que es reconeixen entre ells com a algú que intenta fer coses. Una camaraderia intel·lectual i artística innata, imagino, solidària, adorable, que fa sonar les alarmes de crítics i columnistes i companys de professió sempre que cal agafar de la maneta un possible candidat pel club. Ara, com de cruels poden arribar a ser, quan la cosa no va per on pensaven? M’estàs dient que el teu arxienemic jurat és un tio que llegeixes a twitter? Em pots explicar per què substack està ple de tios barallant-se? Potser és per això que em fa gràcia quan es peguen.
L’any 1938 el trompetista Dizzy Gillespie tocava a l’orquestra de Cab Calloway. Una nit, explica el contrabaixista Milton Hinton, alguns músics de la banda es van dedicar a llençar-se boletes de paper entre ells, i quan Calloway ho va veure, va acusar a Dizzy Gillespie directament. Milton explica que de bon principi hi havia una mala relació entre els dos músics. Calloway dirigia una orquestra emblemàtica del so del jazz clàssic dels trenta. Dizzy Gillespie començava a provar el que acabaria sent el bebop, i Hinton explica que, mentre la resta de tormpetistes quedaven enlluernats pel que intentava fer, Calloway acabava els concerts en retrets: “Noi, per què no pots tocar els solos com la resta de cats, tocant el que hi diu a la partitura? I ja que hi som, tocant-ho bé en comptes d’enfilar-te escales amunt i errant totes les notes”. Dizzy, diu Hinton, se’l mirava amb el cap com penjant, sense dir res.
Algunes escenes de violència
Segurament al cinema és on tenim més après el llenguatge dels homes que es peguen. Encara que sospito que és més fàcil ensenyar una baralla que escriure-la, crec que hi ha un equilibri difícil d’aconseguir entre la coreografia de punys que ho fa atractiu i el patetisme de la pèrdua de papers que ho justifica tot. El patetisme també és molt difícil d’escriure! Últimament m’agrada molt com ho fa Park Chan-Wook. També em fa molta gràcia quan als musicals expliquen les baralles amb números, com a West Side Story, i que aquell caminar fent petar els dits a ritme s’hagi convertit en símbol gestual de la violència juvenil lol (Beat it de Michael Jackson, etc).
El mes passat vaig poder veure No Other Choice unes setmanes després que passessin Oldboy al cine i uffffffff. Em flipa com trena les batusses
La música tristíssima…………….. l’estira i arronsa de tot que els cossos semblen onades……………………………….. el patetisme……………. la supervivència…………..
Recomaneu-me obres de narrativa que escriguin bé una pica-baralla plis? merciii