Barcelona, T3
+traieu-me dels backrooms de la nostàlgia
L’altre dia hi pensava: no és un decorat, és una seqüència. Starbucks, Zara, Popeye’s, Sephora, Mango, Santagloria, Bimba y lola, McDonald’s, Dior, Starbucks, Primor, Zara, Lego, Desigual, Fornet, Zara, Louis Vuitton, Sephora, Starbucks, Fornet, Zara, Primor
Fa cosa d’un any va tancar la perfumeria Regia del passeig de Gràcia, on també hi havia el Museu del Perfum. Els últims dies els va fer encaixonada entre les cues de la Casa Batlló, el Brandy Melville i un Sephora. A priori, el tancament sembla un cas més on el model turístic mata la ciutat tal tal blabla. Els negocis de tota la vida, centenari, en aquest cas, deixen espai als gustos del guiri passejant. El tancament, però, coincideix amb el boom de la perfumeria nínxol, també a Barcelona. En els últims cinc anys, han obert diverses noves botigues centrades en el producte (al voltant de la Regia, una de Byredo, la de Dyptique, una segona de Carner, l’All yours, l’italiana Xerjoff i Penhaligon’s totes tres a Consell de Cent). Segons Forbes, a Espanya el sector ha aconseguit un creixement acumulat del 40% en aquests últims cinc anys. I no només això sinó que en una entrevista al diari Ara, el gerent del Regia explicava que el 75% de les seves vendes ja depenien del turisme. És a dir, que el model, el boom i els guiris, tot els hi hauria d’haver anat de cara, més que mai. On era la perfumeria, avui hi ha un Pop Mart.
Pop Mart, Sephora, Lego, Zara. A la vorera del davant hi ha un Cafè de Francesco, i a la cantonada contrària, tocant amb Rambla Catalunya, un altre. De la mateixa manera, una mansana és amunt hi ha un Intimissimi, però si pel que fos no t’animes a entrar-hi, pots fer-ho a l’Intimissimi que hi ha al carrer de dalt. Últimament m’imagino Barcelona com un aeroport. No és un parc temàtic, perquè les atraccions i la folklorització han quedat obsoletes, tret dels storis de les que competim per veure qui de totes té les vacances més pintoresques, com si això ens pogués absoldre o justificar d’alguna manera.
Hi passejo i penso penso penso Dior, Mango, Primor: Barcelona ciutat ÉS la T3, una gran terminal on el visitant fa temps d’una destinació a la següent. Al cap i a la fi, què visita? (Es visita a si mateix?) Igual que en un aeroport, l’estratègia és que el passejant s’aturi en espais que reconeix —McDonald’s, Mango, Santagloria. No hi va expressament, però hi gasta, ja que hi és. Potser són parada entre una story i l’altra? Això: la ciutat com una terminal entre l’abans de les vacances i el després d’haver viatjat.
Anècdota per desengreixar: Fa poc, baixant per Tiktok em va sortir una noia que assegurava que li encantava Barcelona perquè tenia “un dels millors Zares on havia estat”. El concepte de ser gourmet d’Inditecs, d’apreciar genuïnament una ciutat per la disposició del seu polièster, la idea que hi pot haver una Ortegada millor que les altres………….
Fa uns dies llegia i sentia a Further Reading la idea que les grans ciutats són una forma de scroll:
You can map the timeline of trends just by walking down the street. First, you might pass a buzzy matcha shop, then a family-run bar that started serving a brownish diabetic matcha to keep up with said shop, then a new matcha bar with lo-fi vinyl, then, finally, a chain that did something diabolical to the matcha like adding liquorice jam or whatever. You can see the whole arc of the trend (innovation, democratisation, gentrification, corporate ruination) just by walking to the dentist. In cities, internet trends are physically perceptible and all around you.
La reacció inevitable de tot això és a l’altre extrem, on intentem arrossegar les coses que ens semblen veritables fent-les passar canals de validació que tenim a mà. Malauradament, ja s’ha detectat la pulsió pel pintoresc, i s’hi ha invertit. Tots aquests bars de truites que imiten un bar manolo en plena superilla… You can go back but there’s nobody left there… és a dir: pots pagar 17 € per uns “macarrons de la iaia”, però no tornaràs a viure en un món on la gent té prou vergonya per no publicar a idealista calculant els anys que li queden a la senyora.
No vaig ser a Bad Bunny, així que el que diré ara et pot semblar rebequeria: Amb DtMF hi tinc un tema agredolç. És un disc terriblement nostàlgic, i és més nostàlgic que polític o musical. L’actualització d’Un verano a Nueva York és una xulada, però arriba un punt de l’àlbum que em fa pensar que m’hauria de posar un disc de salsa. Hi ha un virus de la nostàlgia que ens està empastifant a tots, de l’extrema dreta a les esquerres. Assenyalar tot el que s’ha fet desaparèixer és necessari, però tornar-hi no és una opció. Aleshores, què fem? Recrear-s’hi ja és marxandatge. A més, que el món segueix rodant fora de Tiktok, i estem enterrant coses que encara hi són. I si et poses una flor al cap per anar al Marula???
I encara que DtMF ha servit per verbalitzar aquest malestar dins del mainstream —és a dir, fer tiktoks denúncia que ja està b que es facin per anar picant pedra en el marc de pensament suposo—, estira els temes que ja sortien a Un verano sin ti —el rotllo d’El apagón amb un reggaeton en acústic mig tapat per explotar en tecno?? diver—, i em fa aixecar una cella la manera com ho fa. Els escenifica amb imatges (la casita, les cadires de plàstic, l’abuelita que quieren que se vaya) i música-imatges (l’orquestra de salsa al concert, també els diferents gèneres de folklore per on passen les cançons). La idea de folklore, la idea d’arrel, la idea de casa.
Fer valdre una identitat ha de ser fer-la consumible, recreable? Quan va fer el mes a Puerto Rico, allò que era per anar d’acord amb l’esperit del disc i premiar la gent de l’illa, la casita es va omplir d’influenciadors i personalitats nord-americanes i espanyoles, jugadors de bàsquet, cantants, fins i tot alguna microcreadora de nínxol madrilenya hi va volar via marca. Fora de l’estadi es va instal·lar una mena de fira amb paradetes de marques (moltes internacionals o directament ianquis) venent els seus productes decorats per imitar la idea d’una botigueta de barri.
Tampoc cal pensar que no hi pot haver influències o punts de partida, records, referències. Com ens va dir el Roger Mas el cop que va venir a GdM (dep): “no hi ha fang que no hagi estat pastat abans”. I sí que se’n fan, de coses, però no passen aquí dins.
Tiktok failed to load.Enable 3rd party cookies or use another browser
Fa unes setmanes es va compartir molt aquest article: The Feed is Fake. L’escrit arrenca dient que el 90% del que veiem a internet és màrqueting disfressat, fins i tot la selfi petarda que penjo jo quan he de treure un article i em fa por punxar. L’autor entrevista diferents agències que es dediquen a textualment a “manipular l’algoritme”: en comptes de contractar a influenciadors per la promoció d’un producte o artista, que a més han de dir obertament que es tracta d’una col·laboració, ofereixen accés a campanyes on es paga 1 o 2$ per cada 1.000 visualitzacions. El contingut dels vídeos és indiferent, mentre inclogui allò que cal promocionar. Així, es genera fricció a base de repetició subtil. Una cançó de fons, clips de pelis, pòdcasts, entrevistes, la repetició d’una notícia. Després, explica l’autor, hi ha les “narrative campaigns”:
“Molta feina que fem en tant que narrativa és controlar el discurs. La majoria de gent veu un vídeo o veu alguna cosa sobre un nou àlbum i, el primer que veuen, el primer comentari, acaba sent la seva opinió quan encara no han ni sentit totes les cançons.” És a dir, en un món que s’ofega d’informació, ningú té temps per formar una opinió pròpia des de zero, així que busquen posts, comentaris o tuits per veure què hi diu la gent que els és similar. I si tothom busca les primeres impressions en la comunitat, per què no manufacturar la comunitat?
Clar, jo llegeixo això i penso que potser els conspiranoics tenien alguna sospita raonable, amb el boicot del 5G. Que cal construir una màquina del temps i matar a la primera persona que va imaginar els mòbils, què dic, els telegrames. Per altra banda, començar a parlar-ne com a especulació pot ser útil. xauuu
INDITECS 🗣️🗣️
Tota la raó. Jo sempre pensava que no es podien posar cadires al Passeig de Gracia fins que va arribar Starbucks i va obrir amb una retrasa plena de cadires en mig del passeig. Tot per ala turistes en aquesta ciutat, on sembla que la gent ha oblidat que les ciutats son per viure també!