Barcelona meva

un de curtet. ara farem llargs i curts de tant en tant

Als primers records que tinc de Barcelona, sempre és Nadal. Llums grogues de rosada elèctrica esquitxant botigues i plataners, cotxes, persones, El Corte Inglés, més persones i cotxes, tothom amunt i avall. Olor de fred, perquè el fred fa olor, i un excés de perfums i gasolina. Dos dits calents i tres de freds. La millor i la pitjor tarda de la teva vida, simultàniament. Al tren de tornada, gent que s’arrepenja desfeta sobre piles de regals i lots de l’oficina, tots farcits de coses bones. Tant de bo treballar en una oficina —havia pensat de petita. Coneixia Barcelona des del tren, entrant a la gola del Clot i apareixent a la Plaça Catalunya; o des del cotxe, amb sort, i encara avui m’agafen basques amb l’olor de pàrquing. Per mi, sobretot, Barcelona era família, perquè hi vivien els avis, com suposo que passarà amb els fills de tots els meus companys que han hagut de buscar pis fora de la capital. Quan sento olor de sofregit en una escala d’aquestes gelades i estretes tant de Barcelona, em poso de bon humor i m’oblido de tota aquesta hostilitat. Suposo que trobo divertit capgirar el tòpic i que per nosaltres, l’arrel, la família, la tendresa i el record no siguin al camp, on fer-hi fugir un protagonista per arrencar la novel·la, sinó a l’absolut contrari, i que tot això tan senzill i profund sigui justament a la ciutat.

De fet, m’agrada pensar que no ser ben bé de Barcelona fa la ciutat una mica més meva. Tinc el convenciment —extremadament car— que a la ciutat hi ha alguna cosa que m’ha de fer ser qui soc realment. Qui he de ser. D’adolescent, la pulsió per arribar a Barcelona era semblant a la pressa per créixer. Anar-hi sola, per fi, en tren, era el meu coming of age. Havia havia havia d’anar al Carrer Tallers perquè era on es venien totes les peces per construir-me: pins, botes, samarretes. Necessitava un disc de Revolver perquè no era el mateix que un disc encarregat a la botiga del meu poble, i descobrir-lo allà formava part de l’experiència musical, envoltada de la gent a qui em volia assemblar. La roba que només venien allà, el maquillatge de marca, els videojocs de segona mà. Els bars, el menjar exòtic, el cafè d’especialitat. Però la ciutat també tenia coses que reconeixia com a meves. Abans de llegir Rodoreda a l’escola, la meva àvia ja m’havia parlat de l’envelat. A Barcelona era on venien els artistes que, de moment, només podia sentir a internet. A Barcelona tot era nou i familiar alhora, un somni que em cridava. Deu ser això, el crit de sirena de les grans ciutats, el desig d’anar-hi a viure coses per poder-les escriure?

Aquests dies s’ha parlat molt de la beca de 80.000 € per a autors llatinoamericans a Barcelona. Puc entendre l’interès per narrar la ciutat des de l’ull extern. Una mirada innocent per resoldre un problema encalladíssim: Què és Barcelona? Què ha de ser? Suposo que encara hi ha una sensació de buit, en part inevitable, perquè la narració que s’ha fet de Barcelona en les últimes dècades és fragmentada. Barcelona té una història fragmentada, té uns barris fragmentats, intencions fragmentades i una identitat fragmentada per la classe i l’herència. Una ferida històrica que ens fa angúnia mirar. Barcelona avui està feta de silencis calculats, la pressa per fer rebost de qualsevol cosa i el soroll eixordador d’un Reel repetint-se en espiral. La notícia potser no és si es convida a escriptors de fora per explicar la ciutat, sinó quina ciutat quedarà per explicar si Barcelona no és el lloc per aprendre a escriure llegint els que l’han escrita, per fer-te músic tocant amb els que en saben de veritat, amb els que miren, els que pinten, els que creen per generacions i generacions. Si Barcelona no és el lloc per construir-se i créixer, sinó per passar-hi tres mesos i marxar.