Àliens, incels, cadàvers
looksmaxxingggggggggg
L’altre dia vaig anar a veure Bugonia, la peli de Yorgos Lanthimos on dos nois segresten la CEO d’una gran empresa convençuts que és un àlien. En un diàleg, la CEO pregunta que com ho saben, que no és humana. Un dels nois respon que és molt fàcil de veure: la densitat de cabells, la qualitat de la pell i l’aparença de joventut. La bellesa. Crec que va ser el meu moment preferit de tots. Durant els títols inicials havíem vist com la CEO es llevava, feia ioga, empassava grapats de suplements, utilitzava una màscara de llum roja, que pels qui no seguiu el tema és l’última andròmina de moda en qüestió de pell. Aquella mateixa nit, mentre m’ensabonava la cara per untar-me-la amb cremes de gamma mitjana, vaig pensar que la meva vida és tan diferent d’algú que gasta centenars de milers d’euros en el seu cos, que, vist de prop, potser també em semblaria un àlien. Que en el fons, som formes de vida diferents.
En la meva relació amb la bellesa no hi ha mística àlien. Ja fa un temps que em tallo els cabells amb les tisores de la cuina i un rampell de fúria. Compro la mateixa hidratant des de fa dotze anys, i vaig variant de sèrum segons la meva desesperació: ara pèptids, bokuchol, àcids, retinol. Les nits que em veig fatal, però fatal, m’enganxo pegats de gel d’aquells que porten mil components per la ullera i em poso un western.
Potser, el més excessiu que faig és arrissar-me les pestanyes cada cinquanta dies. Per arrissar-te les pestanyes t’estiren sobre una llitera i t’acosten un focus de llum a la cara. Passes cosa d’una hora amb els ulls tancats perquè tot és tòxic, així que té un punt de teràpia sensorial de risc o roleplay de dissecció. Encara que no sé ben bé què hi passa —no m’hi veig—, sé que t’enganxen cinta adhesiva i peces de silicona a les celles, les parpelles, al front. Que t’embenen els ulls amb film plàstic mentre tot fa xup-xup. I una l’olor terrible. En una ocasió, vaig notar com em cobrien amb una manta fins a la barbeta, així, sense avisar, i em va fer molta gràcia imaginar-me des de fora del meu cos. La dissecció àlien havia passat a momificació. Un acte espontani de cura en mig de la incomoditat pactada. Hi ha dies que m’esgarrapen els llagrimals amb un estri misteriós i a vegades em couen els ulls, em ploren, i penso que no me’n sortiré. Durant la sessió del passat novembre, la tècnica va començar a fer-me un massatge al cap mentre les substàncies feien efecte, i vaig tenir la millor nit 2025.
Fa temps que penso en la no-humanitat que impregna el món de la bellesa. Davant del mirall, tot el que em fa sentir lletja són signes de la meva humanitat. La meva carn, reaccionant al meu entorn. Movent-se de lloc. Lliscant-me pòmuls avall, inflant-se, embrutant-se de sol. La meva carn que és una cosa viva precisament perquè no hi tinc control.
Bryan Johnson és un multimilionari que fa un parell d’anys va anunciar que dedicaria tots els seus mitjans a ser immortal. A les entrevistes, explica que cronològicament té 47 anys, però biològicament són 18. Quan un podcaster li pregunta com està portant l’edat, ell respon que “és una mica confús haver viscut 47 anys en aquest planeta, però que se sent millor del que s’havia sentit mai” (cof, cof, narrativa àlien). El que em crida l’atenció és que, encara que ell mateix publica fotografies de l’abans i el després, tampoc sembla gaire més jove de l’edat que té. Potser, en comptes d’un empresari, ara podria passar per un actor de 47 anys a Hollywood. El canvi amb què demostra la seva optimització biològica, la no-humanitat d’allunyar-se d’allò que ens iguala a tots, la mort, és l’adhesió radical a un cànon estètic dominant. Si el reconeixement de la bellesa és un tret decididament humà, com és que la seva pràctica acaba caient sempre en la no-humanitat?
Avui, la nostra idea de bellesa no és ni pecaminosa ni divina, és una fotografia digital. L’aspecte físic és una exteriorització de la nostra enteresa i disciplina, però, sobretot, una mostra de connexió amb el món que mou diners, és a dir, amb el món d’internet. Assemblar-te a les imatges que premia l’algoritme requereix temps i diners, i també un cert coneixement. L’any 2019, Jia Tolentino en deia “instagram-face”, quan dones d’arreu del món buscaven procediments per assemblar-se a les cares que veien a instagram —les cares dels filtres embellidors, de les influenciadores.
La càmera i les imatges dominen tots els aspectes de la nostra concepció de bellesa. La tonteria de gravar-te amb el mòbil per veure com et queda realment un modelet, fer-te un selfie al mirall de l’ascensor per materialitzar la intuïció que avui estàs guapa.
Segurament, l’espai d’internet que flirteja més clarament amb una idea de bellesa no-humana, tant pel cànon que proposa com pel to de la conversa, és el món del looksmaxxing o l’optimització tècnica de l’aspecte físic. Els looksmaxxers són una comunitat originalment centrada en l’ideal de bellesa masculí en espais incels i de l’altright. Alguns mitjans apunten l’origen en pàgines creades al llarg dels 2010s com lookism.net, un fòrum encara actiu avui, de creació anònima i amb adreça a Panamà.
Entre els fils de discussió més actius hi ha:
ESTEROIDES: una guia per a principiants en l’ús de testosterona + la meva experiència personal
Posem-nos d’acord: un consens general en el MEWING (gimnàstica de llengua per eliminar la papada i enfortir el mentó)
Cirurgia plàstica masculina: recull d’experiències d’usuaris reals
Què fa que una cara ens sigui bella — bibliografia i recursos acadèmics
Fil: entrenament de coll
A més de les discussions per temes, un altre format propi del looksmaxxing és penjar una foto teva i demanar als usuaris que et puntuïn o t’indiquin com millorar. La camaraderia i la crueltat estan trenades d’una manera curiosa, però en aquest cas no crec que sigui cosa d’internet. El que més m’intriga és aquesta autoimposició en comunitat d’una pressió estètica extrema per acabar consensuant, alhora, un manual d’instruccions per superar-la junts. Jo crec que si els deixem sols uns anys més, inventaran el feminisme.
L’ideal de bellesa looksmaxxer no deriva del desig sexual ni de la moda. La bellesa és per ells símbol d’una genètica superior. Per exemple, el looksmaxxer considera que un mentó ample és millor perquè és el resultat d’una respiració adequada pel nas, i no per la boca, cosa que, suposadament, és un indicador de classe i d’intel·ligència. La fília pel llenguatge científic pren aires de mite quan comencen a parlar d’ulls de depredador i ulls de presa, relacionant la forma dels ulls amb una predisposició a ser vencedor o perdedor.
El looksmaxxing té una socialització cruel, començant pel seu llenguatge. Als comentaris es repeteixen alguns termes: sub5, low tier betty, high tier betty, Stacy. El nivell més alt de tots és True Eve, que dibuixen amb un aire entre Cindy Crawford i Rupaul. Altre cop, el llenguatge fuig cap al mite. Així que la dona més guapa de totes, la dona superior, és la veritable Eva? I l’home més home, el veritable Adam?
La contradicció és que malgrat el to eugenista i supremacista, etc, el looksmaxxing defensa que pots canviar els teus trets i fer-te més atractiu, més home o millor dona, a través de tots els mitjans possibles: exercicis, cirurgia, injeccions i wishful thinking. De fet, ho encoratja. Qualsevol d’aquestes intervencions, que històricament s’haurien considerat enganys i trucs, són, de fet, un signe de la teva superioritat en altres aspectes de la vida. Els exercicis denoten disciplina i capacitat, la cirurgia, diners, les injeccions i similars volen coneixement i expertesa. És un videojoc.
Ja fa un temps que les plataformes s’estan omplint de vídeos d’abans i després de persones que segueixen les tècniques del Looksmaxxing. El format abans i després tampoc és nou en el món de la cosmètica, però resulta que aquests vídeos no mostren persones, sinó imatges generades per IA. L’objectiu d’aquest contingut no és fer de ganxo per vendre una moto (un curs d’exercicis de mandíbula, una dieta), ni és promoure propaganda conservadora del triomf incel, sinó que és generar contingut. Captar interacció, col·leccionar visites, clics, comparticions.
Tiktok failed to load.Enable 3rd party cookies or use another browser
L’estiu passat, l’escriptora Ellen Atlanta publicava un reportatge sobre els avenços en la tècnica del lífting facial que ha omplert titulars els últims anys. La clau, segons experts en el camp, la possibilitat de practicar i impartir seminaris en cadàvers:
…aquests seminaris compren o lloguen caps acabats de congelar perquè els cirurgians puguin perfeccionar el “deep-plane lifting” i altres tècniques com l’ús de braços-robot sense arriscar la vida d’un pacient real. (…) “Els cadàvers de pràctiques són essencials”, comenta l’especialista en rinoplàsties Dr. Dean Toriumi, “pots explorar les capes, els plans, les relacions entre estructures crítiques sense la pressió del temps, sense posar en risc a cap pacient i amb la llibertat de refinar el teu estil… aquí és on veiem el progrés veritable”.
Atlanta assenyala que un dels tractaments de moda, Renuva, la reinjecció de cèl·lules de greix processades per esperonar la creació de noves cèl·lules al teu cos, és possible gràcies a la donació de teixits post mortem, també per donació. El problema que assenyala Atlanta, és que part de la legislació no deixa clar a quina branca de la ciència deixes el teu cadàver, i que aquests seminaris de cirurgia estètica del Regne Unit tenen accés als cossos de totes les persones que hagin decidit contribuir a “l’educació i formació en relació amb la salut humana”. Els teixits que s’utilitzen per tractaments com Renuva, s’aconsegueixen legalment per ser considerat un “tractament terapèutic”. Països amb menys regulació com Turquia, Dubai o Estats Units estan esperonant el que s’anomena “turisme de cadàver”, on doctors de renom es formen, investiguen i troben noves tècniques per vendre als seus països d’origen.
Aquest reportatge arriba després d’un any de titulars sobre “les noves cares” de Kris Jenner i Lindsay Lohan entre altres, especulant sobre secrets en cosmètica o noves tècniques de cirurgia que només coneixen a Hollywood.
Fa poc, quan ja rumiava aquest post, vaig participar en un pòdcast de Vilaweb sobre pressió estètica, i per acabar ens van llençar una pregunta que surt a Fleabag: renunciaries a 5 anys de la teva vida pel cos perfecte?
Vaig dir que no, primer perquè pensava que havia de renunciar als propers cinc anys i despertar-me de cop més vella, contraproduent (i edatista lol). Després, vaig tornar a dir que no perquè em semblava que no valia la pena. El meu cos no l’he de consumir jo. El meu cos consumeix. Mira i devora. I que, si fossin cinc anys a canvi de cinc milions d’euros, ja seria una altra història. Menjaria vitamines a grapats, faria ioga als matins i tindria una màscara de llum roja àlien.
Mirant-me al mirall de l’ascensor, comprovant que les meves pestanyes seguien dretes i caragolades, vaig pensar que segurament no estem fets per veure’ns tan sovint ni de tan de prop. I com va escriure Irene Solà, ens van donar els ulls i nosaltres mirem les tenebres (instagram).
joer… et llegisc i pense: ofèlia és tan llesta! m’ha encantat esta entrada
si a tot