2011 era una festa
concerts, festes, nostàaaaaaaaalgia
L’altre dia vaig ser al concert de La Ludwig Band a l’Apolo —sí, i ja sé que tu també, i de fet t’hi vaig veure allà lluny a la sortida i és clar que tu també em vas veure a mi, però hi havia molta gent i tampoc ens coneixem gaire i feia calor i els de seguretat ens empenyien i teníem gana, etc etc—. El grup va arrencar la gira de l’estiu amb un nou directe que fa de preludi pel proper disc, del que ja n’hem sentit el single Millor amb ell. Van tocar èxits nous i antics, ràpides i lentes i una de Sabina després que algú del públic cridés puta Espanya. Crec que no tinc la cultura fan d’anar a un concert per cantar totes les lletres i saber ja d’entrada tots els trucs el directe, però he de dir que m’ho vaig passar molt bé, potser precisament per això. El concert va ser una festa. De la interacció amb el públic als jocs entre els músics, canvis d’instruments, bromes musicals, discursos, la teatralitat de l’escala, variacions respecte a les versions gravades…
Al concert vaig pensar molt en la idea d’un rock antic, i no per les referències musicals a Dylan, Springsteen, Pets i demés. Tot el que passava al concert t’obligava a ser al concert amb ells. A fer el concert. I ja sé que, parlant de música, això no hauria de ser una cosa tan excepcional, però diria que en els últims anys el concert també s’ha percebut com un espectacle que pagues per veure, i la manera de participar-ne no ha estat “fer-lo” siní “posseir-lo”: triant una vestimenta temàtica, compartint-ne fragments a les teves xarxes que certifiquin que l’has vist, etc.
Quan parlo d’espectacle vs festa em refereixo a directes mil·limetrats i exactament iguals a cada escenari, potser més semblants a una residència a Las Vegas, on l’artista juga precisament amb l’expectativa de fer-nos saber què veurem: com va fer Rosalia ensenyant a xarxes tots els detalls de la gira Motomami —aquí la Carlota Rubio ho va explicar molt bé—, com fa Charli XCX amb la incògnita de qui ballarà l’apple dance, el moment juno pose de Sabrina Carpenter, el segment ballroom de les gires de Madonna i de Beyoncé… la transformació del concert en una sèrie d’elements aïllats i reproduïbles, consumibles a xarxes socials.
Molts d’aquests espectacles també incorporen la pantalla com a forma principal d’interacció i participació del públic. La pantalla transforma el que es veu a sobre l’escenari, perquè el vídeo és la visió principal del concert —els càmeres salten per l’escenari a vegades tapant els mateixos artistes, aquests hi interactuen cantant directament a la càmera…—. I la pantalla petita també és la manera d’incloure el públic perquè aquest, en part, també compra l’entrada per fer la seva gravació i penjar-la, gravant a l’artista tal com ell es grava durant el concert.
Suposo que podria ser un tema de gènere i format, perquè fins ara només he parlat d’estrelles massives del pop que funcionen amb grans produccions, però Chapell Roan o Haim o Carolina Durante, que aquest cap de setmana han compartit cartell amb Charli XCX i Sabrina Carpenter, tenen una versió de concert molt més tradicional i festiva. I estic segura que sí que existeix una diferència en plantejar l’hora com un espectacle a més d’un concert. No sé! Pensaments.
Tiktok failed to load.Enable 3rd party cookies or use another browser
Sigui com sigui, crec que s’està sofregint un desig cultural per la festa. Suposo que es podria considerar una evolució natural del Brat Summer de la Charli XCX i que de l’obsessió del Y2K passem orgànicament a la següent era, 2007-2013. I si bé els 2000 també estetititzaven la festa amb tot el rotllo del McBling i les festes de PDiddy (uf), aquesta era una idea de festa en tant que celebració de poder, excés material, paparazzis, glamour, etc. La festa dels 2010s, en canvi, amb el boom de l’estètica indie i el fenomen hiptser, posa el valor en el coneixement. És a dir, en l’exclusivitat, el secret, la saviesa; tenir accés als llocs més especials, la cultura underground, conèixer la referència obscura. Un espectacle el pot veure tothom que tingui els diners per comprar-ne l’entrada. A la festa t’hi han de convidar.
La fatiga per l’excés de contingut, l’empatx de referències en absolutament totes les campanyes i productes culturals i la fusió entre la subcultura i l’artisteig i les col·laboracions comercials constans —o la cooptació d’allò cool, interessant, artístic de manera immediata per part de les marques; en l’era del marketing digital ja no hi pot haver periodistes ni escriptors ni investigadors ni artistes ni presentadors ni divulgadors ni humoristes etc, només comunicadors —; tot això està generant un moment de nostàlgia atrapada per si mateixa. El primer símptoma és aquest anhel per la festa que ja no pot ser.
Coses que he vist:
The All-American Rejects ha començat un tour de house-parties. Dels grups emblemàtics del pop punk 2003-2010, els del dirty little secret expliquen que va ser després de tocar en una festa universitària que van retrobar-se amb les sensacions de concert que enyoraven després d’anys rodant per shows “plens d’indústria” i on “el més important era la llista de convidats”. El grup ha posat 50.000$ de les respectives butxaques per rodar pels Estats Units i tocar en bars, locals de joc de bitlles —com es diu bowling alley en català???— i jardins de la suburbia ianqui.
Tiktok failed to load.Enable 3rd party cookies or use another browser
Que potser també és performatiu, eh! Oju que aquí no se salva ningú. Però alhora, no és la performance un altre intent d’acostar-nos a una veritat? No és el ritual el desig de participar? Seguim.
El fotògraf Ewan Spencer acaba de publicar One Night in Watford, el llibre que recull de fotos de les festes organitzades per la promo de la sèrie Skins.
Spencer, que ja havia fotografiat l’escena jove i underground d’Anglaterra durant els 90 i els 2000, explica en aquestes entrevistes que va rebre l’encàrrec de portar la promoció de la sèrie per la seva estrena. Per fer-ho, va organitzar una festa de 48h en una casa del barri residencial anglès de Watford, convidant-hi a estudiants Central Saint Martins, una universitat d’arts de Londres, i donant als actors una sèrie de situacions sobre les quals podien improvisar. Ho explica a Dazed Magazine:
We gave them little scenarios – vignettes to act out – and just let them play. Some were new to acting, like Dev Patel. It was his first role. His mum put him up for it. Others, like Nicholas Hoult, already had film credits and had been to film school. So it became this strange drama school-meets-house party hybrid. Everyone is learning from each other. But the best part was watching them blur that line between performance and real emotion. That’s what makes the pictures land.
Una cosa molt xula d’aquestes promos, a més del fet que fossin festes de veritat, és que a la sèrie famosa per les seves festes, de fet, mai en veus les festes. El que surt als capítols és l’abans i el després de la festa. Perquè la millor festa és la que et perds.
Fa uns dies vam entrevistar Oliver Laxe, director de Sirat, a Gent de Merda. Vam poder veure la pel·lícula en un passi de premsa, i la veritat és que em va agradar com aconseguia captar la festa —la rave— en els crèdits inicials de la pel·lícula. Crec que és cada cop més difícil retratar una festa en cinema o sèries i que no acabi semblant un videoclip. Laxe ens va explicar que, de fet, havien optat per una estratègia similar a la de Spencer: convocar una rave de 48h al desert, amb ravers de veritat, posant tot l’equipament sonor i fent-los signar abans els drets d’imatge. No és curiós que hi hagi coses que no es poden recrear?
Per altra banda, Burberry acaba de publicar una campanya on veiem a Alexa Chung recreant les fotografies al festival de Glastonbury. A la campanya també hi participen Cara Delevigne o Liam Gallagher, per exemple, però el nom d’Alexa Chung és especialment significatiu per aquesta nostàlgia de l’era 2010s que està envaint els espais d’internet.
El festival de Glastonbury va ser emblemàtic de la cultura it girl dels 2010s, potser, de la mateixa manera que ho ha estat el Coachella per la cultura influencer de 2020 i voltants. El fang versus la purpurina, les fotos de paparazzi versus els vlogs a Tiktok.
La festa potser és de les poques coses que no pots recrear: no pots obligar la gent a passar-ho bé, no hi pots entrar si no hi estàs convidat. Passa a porta tancada, té un punt de comunitari —per molt que posis música i llums, si no ballem tots, no tira—, gairebé té més de fet social que d’esdeveniment. L’enyor per la festa explica l’enyor per un altre món.
Tiktok failed to load.Enable 3rd party cookies or use another browser
Tot i que, i ja callo, sabies que el boom de pelis indies que hi va haver durant els 2010s no el van fer pel·lícules realment independents sinó grans estudis amb diners per convertir-ho en estètica i recrear-la com a gènere?
bf... tantes coses a dir